Estan passant els anys volant i amb ells el records s’amunteguen en lo mes profund del meu ser. Tinc la convicció que a la vida res passa per casualitat i se que tals coses et fan agafar un camí singular intens llarg...en alguns trams tortuós en altres ple d’esperança. Fa uns dies anant pel carrer en vaig creuar amb un avi que caminava a passos molt petits i corbat tot ell em va parar i em va preguntar que com s’anava a Poble nou, jo li vaig dir que el seu destí estava a la direcció oposada. De cop i volta em vaig queda parat mirant-lo i em va embargar un sentiment de tristesa –que hi fa aquet home tant lluny de lo que busca? Com es que esta sol i desorientat? I no se per que vaig sentir la necessitat de preguntar-li la direcció exacte – señor esta muy lejos -es que no tengo dinero para volver – Li vaig oferir la meva targeta d’autobús i el senyor agraïdament la va acceptar. Mai havia reaccionat d’aquesta manera jo, i em vaig adonar de que algú en mi estava canviant. Me adonat que avui en dia ens omplim la boca de paraules gratuïtes de que es l’amistat de com a de transcorre de quina finalitat te ho quin sentit li dones per arribar a la patètica conclusió de que l’amistat no es res quant es tracta de mirar per un mateix. Puc donar fe de que no he estat a la altura de molta gent, tan mateix puc assegurar de que molta gent tampoc a estat a la meva altura. Quant renyim amb algú em de emmudir per que el silenci faci el seu tenebrós i cruel treball...tots busquem una comoditat emocional i quant la tenim ens posem una vena als ulls que impedeix la reflexió y la conciliació. La gent sent l’absurda necessitat de guiar-se per el topics i mai trencar els estereotips per no sortir-ne de lo convencional de lo fàcil... Sovint m’envaeix la nostàlgia i em pregunto mil i un cops per que tendim a fer mal a la gent que estimem amb tanta facilitat i sovint amb alegucia actuem emprenyats. Me preguntat que coll passarà el dia de dema quant passi algun fet poc afortunat i tinguem que creuar-nos....en mirarem als ulls? Es una reflexió per que esperem que no arribi tal dia. El cantant d’inadaptats, l’Alex va dir un dia que m’entres hi hagi classes no hi aura pau...Quines paraules mes rabiosament certes curtes incisives....Que te que veure axó? Dons per mi molt. Visc en un barri obrer de classe mitja baixa i sempre m’ha agradat tindre amics molt diferents i me adonat que el diners els estudis i el treball fan que la gent sigui de una manera ho un altre...Me adonat que la gent mes humil sovint sol ser la mes honesta i també la mes real. La misèria del poder adquisitiu i la posició social son molt importants per aquells que ho tenen tot a la vida i que absurdament ho desaprofiten enfonsant-se en la opulència i en altres coses. Com es pot estimar tant una persona i de la nit al dia partir peres sense una raó lògica? Com es pot trair un amic per una dona? Com algú que assegura sentir-se com el teu germà/na de cop i volta desapareix de la teva vida i deixa un forat tan gran que es impossible tapar-lo? Per que mentim amb tanta facilitat? Jo me adonat que podria ser aquet avi desorientat físicament malament i sol buscant un destí final Isaac A.N pacotvc@hotmail.com www.myspace.com/ianbdn http://es.youtube.com/ianbdn |
